La genètica informa que l’endogàmia fou mortal per als Habsburgs

L’aportació de la ciència a la major comprensió i interpretació de la historia és inqüestionable; i seguint allò de “per a mostra un botó” acabe de llegir en “PLoS ONE”, els resultats d’una interessant investigació duta per Gonzalo Álvarez i Francisco Ceballos C. del Departament de Genètica de la Facultat de Biologia de la Universitat de Santiago de Compostela i Celsa Quinteiro de la Fundació Pública Gallega de Medicina Genòmica de l’Hospital Clínic Universitari, també de Santiago de Compostela.
En ella, i en base a estudis genètics, es conclou que l’extinció dels Habsburg espanyols (Casa d’Austria que regnà des de 1516 –Felip I– fins 1700) amb el rei Carles II fou deguda als continus matrimonis consanguinis amb la fi de mantenir el seu patrimoni en les seves pròpies mans.
Com es pot observar en el quadre adjunt l’endogamia entre els Habsburgs espanyols va ser notable, un 81,8% dels matrimonis es van contraure entre membre de tercer grau. Així Carles II seria el resultat d’un important homozigotisme (amb al•lels recessius) degut a l’endogàmia, la qual seria, així mateix, el motiu d’un percentatge alt de mortaldat de nens nascuts entre el regnat de Felip I i el de Carles II (29,4% abans d’1 any de vida i el 50% abans dels 10)
Malgrat tot no es podia demostrar, amb aquestes dades que la discapacitat física i mental sofert pel rei Carles II van ser causades per l'expressió de al•lels recessius perjudicials heretats d'avantpassats comuns, ja que la causa podia ser deguda a factors ambientals, menys encara si tenim en compte que la consanguinitat és prou alta en grans poblacions humanes d'Àsia i Àfrica, sobreto a Pondicherry, en l’Índia meridional (54,9%) i al Pakistan (77,1%).
D’ací la importància de la investigació basada en les dades de 3000 persones de 16 generacions de pares i fills per a comprovar la informació genealògica de la dinastia dels Austria en base al càlcul del coeficient de consanguinitat, referit a la probabilitat que un individu rep en un determinat lloc dos gens idèntics per descendència, a causa de l'ascendència comuna entre els seus pares.
La investigació mostra com el coeficient dels Habsburg espanyols van augmentar fortament al llarg de generacions a partir de 0,0025 de Felip I a 0,254 per a Carles II. Potser aquest coeficient podria explicar l'aparició simultània en Carles II de dos trastorns genètics diferents: la suma de la deficiència de l'hormona pituïtària i acidosi tubular renal distal, determinat pels al•lels recessius dissociats en dos loci, a més de la majoria de les malalties complexes del perfil d’aquest rei, inclosa la seva infertilitat, que en última instància va conduir a l'extinció de la dinastia.