Les herbes valencianes

La salut dels més pobres 

 En el butlletí d'actualitat en R+D+I de les Universitats Valencianes, INFORUVID-Jul/13 acabe de llegir un article de Segundo Ríos Ruiz, Prof de Botànica i Director de l'Estació Biològica Torretes - Jardí Botànic Torretes de la Universitat d'Alacant.
Segons Rios, "En l'actualitat, comprendre la medicina tradicional ens obliga a mirar de reüll el passat"; és ben cert, si parlem de la salut en una època caracteritzada per manca d'higiene, guerres, epidèmies, el coneixement de les plantes, com remei contra aquells dèficits, era prioritari.
D'altra banda  el cost del metge i dels medicaments receptats era molt elevat, si fa no fa com ara, per tant, "la major part del poble únicament acudia en casos d'extrema necessitat".
Precisament aquestes regions catalano-parlants i àrees limítrofes, van aprofitar les plantes en diferents àmbits de la vida quotidiana, molt més que en l'actualitat. En apòsits, banys, cataplasmes, ceres, liniments, olis, pomades, sufumigacions, ungüents, infusions, càpsules, col·liris, extractes, elixirs, maceracions, pols, sucs, tintures, tisanes, xarops ... les herbes que tenien al seu abast constituïen la matèria primera principal de la medicina casolana de baix cost, propera i eficaç
Un altre aspecte foren els vins medicinals i els esperits i licors d'herbes. El vi de la Edat Mitja Alta, malgrat la baixa qualitat en aquests entorns per la seua apresa i que molt aviat es feia agre, era molt consumit i, a més, d'acompanyar àpats quotidians, s'usava per a macerar herbes i fruits amb fins medicinals. Per això, el metge valencià Arnau de Vilanova, recomanava d'afegir anís, què potenciava la maceració d'herbes en els aiguardents tant com saboritzants com per les seves aptituds medicinals i posteriorment, l'increment en l'obtenció popular d'aiguardents va augmentar el nombre de preparats hidroalcohòlics a base de fruits i herbes.
Si bé, en aquella època la medicina va estar centrada en els monestirs,  la fundació de l'Escola de Salern o la de Toledo, en traduir obres mèdiques magistrals llatines escrites en grec i àrab i la saviesa popular, va possibilitar el seu accés per tota Europa, deixant d'estar la medicina, exclusivament en mans dels monjos.
No obstant això n'hi ha grans diferències entre els licors monacals i els casolans, ja que els primers són molt complexos, amb més de 70 espècies presents en una sola fórmula invariable, gràcies a l'ús de condiments i espècies oficinals, aquestes últimes cultivades habitualment en els monestirs, mentre que els licors casolans solien utilitzar entre 6 i 30 espècies, de manera que cada família podia tenir la seua fórmula pròpia.
Més de 120 tàxons de flora medicinal valencià son utilitzats en licoreria tradicional, molts d'ells són endèmics (16%). La transmissió d'aquests coneixements ha estat oral, sent escasses i recents les referències escrites.
En la medicina tradicional valenciana, les herbes silvestres són recol·lectades pels pastors i pels herbers, dedicats a recollir plantes per a vendre-les als apotecaris, i ara a empreses farmacèutiques.
Actualment aquestes plantes són cada vegada més escasses i només es troben en llocs molt concrets, per això les fórmules tradicionals de licors d'herbes valencià-aragonesos tenen com a origen les antigues tisanes medicinals que van canviar l'àmbit aquós pel hidroalcohòlic, que permet una millor conservació.
Els noms de les plantes són molt importants ja que tenim una riquesa lingüística  elevada. Més del 40% dels noms vernacles recollits de plantes utilitzades en licoreria tradicional són binomials, i els recol·lectors són capaços de diferenciar fins i tot a nivell de subespècie, determinant a més, la seva idoneïtat o ineficàcia per ser usades en aquests preparats medicinals.
Ara per ara es classifiquen els licors d'herbes en quatre grups organolèptics:
- Les anisades essencials: són aquelles necessàries en el preparat i en cas de no incorporar-les, aquest es considera inacabat. La principal espècie és el Dictamnus hispanicus (Gitam), està present sol o en fórmules complexes en els licors coneguts amb el nom propi de la planta: Gitam, al nord valencià o herber, al sud.
- Les plantes bàsiques o patró: són les que s'afegeixen en major quantitat en les mostres, formant el cos del licor i s'agrupen en:

• camamilles (Matricària, Santolina), 
• poliols (Calaminta, Micromèria, Menta) i 
• rabogats (Sideritis). 

- Les plantes secundàries: són les que donen lloc a variacions locals en els complexos macerats hidroalcohòlics d'herbes. S'agrupen en

• cítriques (Cítric, Lippia, Melissa), 
• sàlvies (Sàlvia) i 
• farigoles (Rosmarinus, Teucrium, Thymus). 

Les combinacions de les bàsiques i les secundàries permeten determinar l'origen geogràfic del preparat.
- Les plantes particulars: apareixen en les mostres de forma esporàdica. Aquí s'inclouen espècies dels gèneres Artemisia, Origanum, Satureja, Centàurea, Lavandula, etc. La seva incorporació en els licors dependrà dels coneixements sobre la flora local dels que els elaboren, per tant, mai s'inclouen atzarosament.
Si falta el coneixement, simplement no es posen.
Algunes de les espècies més usades en l'elaboració d'aquests macerats hidroalcohòlics tradicionals estan seriosament amenaçades a les àrees de recol·lecció habitual per l'increment en la producció d'aquests preparats o el canvi d'ús del sòl.
En aquests casos són necessaris programes de catalogació, seguiment, cultiu i reintroducció així com el foment en el cultiu d'aquestes espècies silvestres, per evitar la seva sobreexplotació. Els treballs etnobotànics permeten retenir entre fulles i gravacions aquests sabers, encara que en molts casos és difícil transmetre el coneixement real basat en l'experiència dels majors i en el lent aprenentatge dels més joves. Les noves generacions mantenen aquesta tradició, però el seu coneixement està esbravat, a causa de la ruptura un parell de generacions, de la relació entre l'home i la natura.