Quins edulcorants prenem (II)?

Fa uns dies, en fer la típica comanda de  “sacarina” perquè el tallat estigués una mica dolç, em pose només mig sobret, no em dugueren la de sempre, la dextrosa, ciclamat i sacarina; vaig llegir un compost, què no sol estar als altres sobrets: “Aspartam” i afegia: “Constitueix una font de fenilalanina”.  Ja l’havia trobat en xiclets i caramels sense sucre; encara que no siga gens aficionat a ells, m’agrada llegir el seus envoltoris. També en algunes marques blanques d’iogurt sense sucre de l’empresa francesa  “Novandie” per a unes grans superfícies valencianes conegudes i esteses per dins i fora del territori; així mateix, en aquest article lacti, afegeix allò de: “conté una font de fenilalanina”; realment és el segon edulcorant més utilitzat en begudes carbonatades, refrescs i begudes edulcorades, postres, en general, la majoria d’articles light, així com en productes farmacèutics.

Havia llegit algunes coses sobre l’aspartam; més què res de la polèmica sobre la possibilitat de produir o no càncer. 
Parlem, doncs, del producte en qüestió; en què es fonamenta la controvèrsia  i perquè la seua relació amb la fenilalanina, un aminoàcid que es troba en pràcticament totes les proteïnes.

 

L’aspartam és una pols blanca, de sabor dolç (dues vegades més dolça que el sucre) i inodora, què podem trobar com l’E-951 en alimentació i sobretot com edulcorant i, a l’hora, baix en calories, des de fa anys  ja que en fa molts que està autoritzat (1983), fins i tot els metabòlits en els quals es descompon: àcid aspàrtic, roig, (40%), fenilalanina (50%) i metanol, en blau, (10%), els dos primers són aminoàcids essencials, presents en les proteïnes de las nostra dieta (carns, cereals i lactis) el tercer component és un alcohol (tòxic consumit en quantitats excessives, per tant no ho és en l’aspartam) present en els sucs de fruites i verdures.

L'Autoritat Europea en Seguretat Alimentària (EFSA, en les seues sigles ang leses) va prendre cartes en l'assumpte després de la publicació en la revista electrònica  “Environmental Health perspectives“  d’un treball de la Fundació Ramazzini d'Oncologia i Ciències Ambientals (Itàlia) sobre els possibles efectes cancerígens multipotencials del producte.
En l’experiment es van utilitzar rates Sprague-Dawley de 8 setmanes i amb la mateixa quantitat de mascles que de femelles (100+100 en els grups de dosis més altes i 150+150 en els de més baixes). Els efectes van començar a ser visibles a partir d’una dosi de 20mg/kg de pes (s’aplicaven diferents dosi d’aspartam en grups diferents: 5000, 2500, 500, 100, 20 i 4 mg/kg de pes), en els EEUU, les autoritats sanitàries admeten 50mg/kg de pes,  i a Europa 40mg. L’EFSA vol avaluar l’estudi, sobretot la seua vessant científica.

En morir, per causes naturals (l’última moria a les 159 setmanes), s’analitzava detalladament els teixits per veure si s’havien desenvolupat o no tumors i de quin tipus. Els autors diuen que «mostren àmplies evidències de càncers malignes, incloent limfomes, leucèmies i tumors en diferents òrgans, i tant en el cas de femelles com en mascles» i aventuren que la causa és un subproducte de l’aspartam, el metanol, què al metabolitzar-se dóna unes quantitats «menudes» de formaldehid, classificat com cancerígens per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) en el 2.004, per evidències clares de càncer nasofaríngie en humans, evidències limitades en càncer nassal i paranassal, i   evidència «forta però no suficient» en el cas de leucèmies, en treballadors i treballadores que usen formaldehids en la producció de resines, adhesius,  altres productes per al tractament de la fusta, per al tractament del paper, en la producció de plàstics i recobriments, en la producció de compostos químics industrials, en acabats tèxtils, i que també s'usa com desinfectant.

Altres investigadors, com ara Xavier Parés, catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona, que els edulcorants, com l’aspartam, s’utilitza en quantitats tan menudes (són molt dolços), que posa en dubte la possibilitat de produir càncers.

Fa uns 6 anys, un altre treball, en altra vessant, publicat en la revista «International Journal of Obesity»  i realitzat per investigadors de la Universitat de Purdue, suggeria que els edulcorants hipocalòrics, dels quals es fa un consum més que extensiu, «interfereixen amb l'habilitat natural del cos per a amidar el contingut calòric dels aliments».

El treball va rebre crítiques d'alguns grups d'investigació que defensaven el benefici d'aquests edulcorants amb els quals s'ha aconseguit ajudar a molta gent a rebaixar pes.

Per a finalitzar podríem parlar del consum actual de l’aspartam que ja hem vist que està molt generalitzat i que el seu presumpte perill es troba en el component menys inferior: el metanol, amb un 10%.

La Comissió Europea estima que el consum en un ésser humà adult per a què afecte la seua salut és de 21,3 mg/kg de pes corporal per dia, estant l’ús habitual entre 2,8 i 7,5 mg. El consum en un diabètic oscil·la entre 7,8 i 10,1 mg/kg de pes corporal per dia, per tant no arriba al 50% del consum estimat.

TV3 emitia, el 30 de maig un programa en el qual ens deia "Vivim en una de les societats amb més abundància d’aliments i amb més garanties sanitàries. Mai com ara el menjar havia estat sotmès a controls tan rigorosos, i a Europa és gairebé impossible que consumim un aliment que sobrepassi els límits segurs d’un tòxic. Però els científics alerten dels perills de l’efecte acumulatiu d’aquests tòxics que ingerim amb la dieta al llarg de la nostra vida".
"Aquesta preocupació fa que cada vegada més els consumidors busquin alternatives d’alimentació sense residus químics ni additius.
Mai el consumidor no havia tingut tanta informació de quina és l’alimentació més equilibrada i més adequada per a la seva salut.
Metges i campanyes promocionals ens recomanen augmentar el consum de fruites i verdures. Però poden arribar a ser perillosos els rastres dels pesticides amb què han estat tractats aquests vegetals?"

Per tant la conclusió cal deixar-la a cadascú, ja que hem de decidir si és oportú prendre  aspartam o no fer-lo. Ja coneixeu la meua molt personal opinió manifestada en el post anterior.

Cal dir que algunes indústries s’estan replantejant el seu ús, més per la propaganda negativa que per la seua acció cancerígena. Algunes d’aquestes ja busquen alternativa, en aquest cas una natural: l’ESTEVIA, ja l’he vist en un suc de fruites; és possible que prompte puguen prohibir aquesta planta per qüestions econòmiques i industrials.

Possiblement dedique algun post a aquesta planta, les seues propietats i cultiu.