La cimera de Copenhaguen

La cimera de Copenhaguen sobre el canvi climàtic celebrada aquest mes ha conclòs com ja era d'esperar sense cap avanç que destacar.
Ja el seu inici va estar marcat per l'exclusió  de bona part de les més de 20.000 organitzacions social que hi anaren a la capital danesa per a intentar aconseguir un acord vinculant que poguera reduir les emissions dels "països industrialitzats" i just per als éssers vius que poblen la Terra. El "Bella Center" tenia una capacitat màxima de 15.000 persones, tot i que el Secretarial de la Convenció marc de Nacions Unides per al canvi climàtic (CMNUCC) registrara més de 45.000 persones de tot arreu que suportaren dilluns 14 més de 6 hores temperatures al voltant de 0ºC sense poder entrar i sense rebre cap tipus d'informació; al dia següent i dimecres, la restricció s'incrementà i només permeteren el pas a 7.000 observadors que quedaren en 90 divendres, malgrat les nombroses denuncies presentades i que convertirien el Klimaforum en un lloc de reunió, debat i mobilització de les organitzacions socials i lliurament de missatges  per als líders mundials.
L'altra característica a destacar seria la repressió policial, amb l'aplicació de mesures desproporcionades, com en el cas de Juantxo López de Uralde, director executiu de Greenpeace Espanya, que pateix presó preventiva i incomunicada durant 21 dies per desplegar una pancarta en la recepció oficial als caps de govern.
Però l'exclusió també s'allargaria als "països de Sud" la vulnerabilitat dels quals els fa tenir postures més ambicioses cap els efectes del canvi climàtics, pot ser per això, l'actual premi Nobel de la Pau i  president dels EEUU, només convocaria a 24 països per a redactar un text  “Acord de Copenhaguen” amb uns continguts que comprometien a ben poc per no dir a res i que, més tard, es presentaria a la resta de  països (més de 100), concendint-los una hora per a analitzar-lo i aprovar-lo. L'Acord se carregava el treball realitzat al llarg de 2 anys pel Protocol de Kioto o pel grup de treball sobre l'acció a llarg termini, amb un nivell major d'intensitat en els últims dotze mesos.
Amb aquesta actitud, tant la responsabilitat històrica sobre el canvi climàtic, com la presa de decisions per consens serien fortament atacats a Copenhaguen.
Per una banda la responsabilitat sobre la generació del canvi climàtic se centraria en un  25%  de la població mundial, la corresponent als països industrialitzats, que mantenen unes emissions per habitant molt superiors als anomenats països emergents, com ara Xina, Índia o Brasil, (EEUU amb 4 vegades més d'emissions per persona que a Xina), ben bé al contrari del que manifestaria l'estat espanyol.
D'altra banda,  i com ja s'ha dit,  EEUU proposà un  acord insuficient, rebutjat per països del Sud i culpabilitzant  a Xina o als països de l'ALBA del fracàs tant gran d'aquesta cimera i basant-se  en una  campanya de propaganda de "rentat verd" dels països industrialitzats, a través dels seus poderosos mitjans de comunicació per convèncer a les seues societats que no és necessari cap canvi estructural en els seus territoris per a afrontar el canvi climàtic.
Amb tot això la "Cimera del Clima" finalitzaria sense arribar als objectius proposats i amb uns acords de mínims jurídicament no vinculants, com diria el propi secretari: Mr. Yvo de Boer en la conferència de premsa al final de la cimera