Ha mort el mestre republicà

Ha mort el mestre de mestres; li agradava qualificar-se com "un mestre republicà". Vaig compartir amb ell espai polític, però sobretot espai pedagògic.
Coincidirem alguns anys participant com a representants en el Consell Escolar Valencià; tot ell era ensenyament, tot ell era pedagogia, aprenentatge, en cadascuna de les seues paraules, en cadascú dels seus acte.
Mai no amagava la seua militància: "Em defineix d'esquerra i nacionalista, perquè crec que s'ha de respectar d'una volta la pluralitat d'Espanya, la llengua, el dret i els costums d'uns i d'altres. El dret que els individus tenen a usar la seua llengua, la seua cultura, els seus costums i la seua nacionalitat no es pot qüestionar, i cal aclarir que no hi ha nacionalismes assassins sinó, en tot cas, assassins, nacionalistes, perquè els nacionalismes no maten. No es pot dir que Espanya és única, i per tant excloent, perquè pot ser una, però s'ha d'admetre la pluralitat i la diversitat".
Representà el mestre que m'haguera agradat trobar en l'escola primària, en la secundària i en la Universitat.
Conèixer-lo era estimar-lo, escoltar-lo un plaer; utilitzava la paraula amb força i passió; convencia i comprometia alhora: "Quan s'afirma que l'educació tindrà per objecte el ple desenvolupament de la personalitat, el que es vol dir és que l'alumne, eixe ser xicotet que tenim davant, és el determinant del que nosaltres hem d'ensenyar. Moltes voltes fem el contrari i diem: "Eixe xiquet ha d'aprendre el que jo sé?". Doncs, no; és el respecte a l'altre, que va a créixer d'una determinada manera que cal descobrir per a poder ensenyar, perquè no ha d'aprendre el que nosaltres sabem, sinó una altra cosa. L'escolar, i no el meu títol de mestre, és el determinant".
Paraules com aquestes les repetia contínuament en les sessions del Consell Escolar Valencià.
El món pedagògic, cultural i polític, i sobretot l'escola pública, perd un gran mestre republicà.